Pep Guardiola no seguirà com a entrenador del Barça. I si amb això no en teníem prou, Tito Vilanova serà el seu successor a la banqueta. Com molt bé va dir ahir Andoni Zubizarreta a la roda de premsa, “aquí teniu el vostre titular”.

La marxa de Pep Guardiola era inevitable, i rumorejada des de fa dies, mesos i anys. Ha estat entrenant aquesta plantilla més anys dels que s’hauria imaginat mai, i ha plegat quan ho ha cregut oportú. Sempre va dir que en el moment en que ell no es veiés capacitat per seguir motivant , per seguir tenint la plantilla en tensió competitiva, plegaria. I sembla evident que aquesta temporada alguns jugadors no han estat al seu màxim nivell, i va ser per problemes de motivació. Els partits fora de casa contra Reial Societat, Getafe, Villarreal, Espanyol, Sporting, Granada i alguns més, l’equip no estava al seu nivell. Amb aquelles ganes boges de sentenciar el partit el més ràpid possible. És més, segons el propi Guardiola, al octubre-novembre ja tenia decidit que no renovaria. Malauradament pels barcelonistes, el partit contra el Madrid de la passada setmana tampoc va ajudar a fer-lo canviar d’opinió.

I és que per bé que ho faci qualsevol altre entrenador, fins i tot acostant-se als seus èxits esportius, mai serà igual que Guardiola. Quan el Barcelona va superar el Goteborg i es va classificar per la final de la Champions del 1986, un noiet de 15 anys corria cap al centre del camp a demanar la samarreta a Víctor Muñoz, qui havia marcat el penal decisiu. Tots coneixem aquella foto, la de Guardiola d’aplegapilotes, amb Víctor Muñoz. Ja com a capità del Barça, uns anys després, en un duel contra el Madrid Guardiola es va dirigir a l’àrbitre i li va recordar que estava jugant amb les emocions de tota una nació. Sempre s’ha dit que Iniesta, a la seva habitació de la Masia tenia dos pòsters enganxats: un era de Catherine Zeta Jones, i l’altre de Pep Guardiola. Com Cesc Fàbregas, que encara guarda com un tresor una samarreta de quan era cadet firmada per Guardiola.

Guardiola és un mite del barcelonisme. Si jugués a bàsquet, se li hauria retirat la samarreta quan es va acomiadar com a jugador. Així que ara, després d’aquests 4 gloriosos anys a la primera plantilla, els elogis i gestos cap a Guardiola sempre seran pocs. Guardiola és probablement la persona més important de la història del barcelonisme, i el que ens fa més il·lusió a tots és que sabem que tornarà.

Potser com a director esportiu, com a portaveu, o directament com a president. I ho farà bé, perquè sempre que ha fet alguna cosa pel Barça ho ha fet bé. Fins aviat, Pep. Se’t trobarà a faltar abans, durant i després dels partits. T’entenem, t’estimem, i respectem la teva decisió. Però ens segueix sabent un greu que no t’imagines. Gràcies. 

Llegir més...

Vaig esperar al resultat de la segona eliminatòria de la Champions per escriure sobre la eliminació del Barça. Ens agradi o no, és molt diferent pel Barça que el rival pel Chelsea sigui el Bayern o el Madrid. I per sort pel Barça, a la final no hi haurà el Madrid. En un bonic partit, el Madrid va patir massa pel resultat, va pecar de conservador i a la tanda de penals no va estar encertat. 

El barça va viure un malson. Per tercer partit consecutiu, la possessió i les ocasions no es van transformar en el marcador desitjat. Tot i que durant breus moments el Barça ho tenia tot de cara, amb el 2-0 i el Chelsea sense el seu capità. Va ser un moment molt breu, fins que Ramires en el temps afegit (una altra vegada) va marcar el 2-1, i el Chelsea tornava a estar classificat.

La segona part va ser un drama pels aficionats i jugadors blaugranes. Iniesta va fallar una sol al minut 47, Messi va fallar un penal que sentenciava la eliminatòria, un gol anul·lat, un xut al pal a l’últim instant... i el gol de Torres. Si. El jugador que en tota la temporada ha marcat molts pocs gols, va aparèixer ahir per empatar el partit, i sentenciar el Barça. Cada minut, cada passada, cada moment va ser un suplici; veient com no hi havia espais i no es podia fer res. Molt dur de veure, i més de viure.

Com és lògic, tot el madridisme cavernari va aprofitar per atacar al Barça, confirmar el seu canvi de cicle, i proclamar  “La Décima”. No semblava molt prudent, amb la eliminatòria encara per remuntar.

I així arribàvem al partit. Al decisiu Madrid-Bayern. Un partit que abans del quart d’hora el Madrid ja guanyava 2-0, amb dos gols de Cristiano. Cristiano ja era pilota d’or, el Madrid tenia la dècima a tocar, i la felicitat madridista era complerta. Però, incomprensiblement, el Madrid es va tirar enrere i va regalar la pilota al Bayern. El Bayern va agrair el regal i va empatar la eliminatòria encara a la primera part. Els dos equips van disposar de nombroses ocasions, però ningú va ser capaç de marcar, i el partit va anar-se’n a la pròrroga.

A la pròrroga no va passar res de res, i així venia els penals. Nervis i tensió. I pressió enorme. Cristiano Ronaldo falla el primer llançament, i Kaká també. Dues aturades d’Iker Casillas semblen donar encara vida al Madrid, però el llançament de Ramos als núvols deixava a Schweinsteiger la ocasió de marcar i eliminar al Madrid. Bastian no va fallar, i el Bayern passava a la final.

I així, tot i la lliga, el castell de cartes cau. El canvi de cicle només ha durat 3 dies. Messi encara és el millor del món. Hi han dubtes amb Mourinho. Fins i tot Guardiola potser renova. Però el millor, com sempre, és el som i serem.

Al Barça, quan perd, li queda la actitud, els valors i l’estil. Al Madrid, aquest Madrid de Mourinho, no li queda res. Si m’haig de conformar amb això, a mi em val. 

Llegir més...

No faré una crònica del partit. Ho trobo innecessari en un partit que han vist no sé quants centenars de milers de persones. I tampoc la faria si el resultat m’agradés més. El partit va ser lleig, i sorprenentment poc intens. El Barça no va estar fi, i la circulació de la pilota no era ràpida. Personalment no ho entenc, i va ser una gran decepció. Entenc perfectament el cop dur i definitiu que va suposar el segon gol del Madrid, però els 70 minuts anteriors van ser molt dolents, amb múltiples errades de concentració i de falta d’intensitat. I com acostuma a passar en partits així, es busquen culpables. Messi no va estar bé, Puyol va fallar al primer gol, Valdés no va estar bé al segon gol i també s’ha endut moltes crítiques Guardiola. Comencem parlant de Guardiola, i l’alineació.

Guardiola va sortir amb defensa de 3, i deixava a la banqueta a Alexis, Piqué i Cesc. Com es filtrava al matí, l’onze del Barça era el format per: Valdés / Puyol, Mascherano, Adriano /Alves, Xavi, Busquets, Thiago / Iniesta, Messi, Tello. Així doncs, Thiago i sobretot Tello eren les grans sorpreses del partit. No van estar especialment bé, però no se’ls pot culpar absolutament de res. Ja sabem com va això, les crítiques sempre venen a posteriori, i pel resultat. Hi va haver una jugada a la segona part on Thiago fa una gran assistència entre línies cap a Tello, que remata de primeres sol davant Casillas i falla. Si Tello fa aquest gol hauria sigut obra de les dues sorpreses de Guardiola, i tothom l’estaria alabant. Són detalls, i com ja vaig escriure al post anterior, no sempre cauen de banda del Barça. Guardiola va estar bé? Per mi, no.

En pincipi, era molt interessant la posició de Tello, atacant a Arbeloa. No va acabar de funcionar, i esperava que donés entrada a Alexis, molt més aviat del que ho va fer. Alexis pot ser moltes coses, però aporta una intensitat que faltava al camp. I no sé fins a quin punt se li pot retreure, però no semblava que hagués mentalitzat prou als seus jugadors ahir. Potser va creure que ja sabien i tenien clar que es jugaven la lliga, però va semblar que no van sortir amb la mentalitat que ens tenen acostumats en aquests grans partits. Avui el drama és molt més gran del que hauria de ser. La substitució de Xavi preocupa i ens demostra que té alguna cosa més del que ens diuen.

Comença a ser evident que hi ha cas Piqué, i fins i tot hi ha rumors de filtracions del vestuari. Es una evidència que es va filtrar l’onze de Guardiola, i molta gent apunta diferents culpables. En definitiva, un bon merder. Per aquest motiu vull recordar que dimarts el Barça es juga la temporada contra el Chelsea, i els ànims i la temporada poden ser molt diferents si es remunta la eliminatòria. Jo no sóc partidari de cremar-ho tot, però per aquells que si volen fer-ho, només demano 3 dies. Espereu al partit contra el Chelsea. Jo encara veig al Barça amb ganes de guanyar la Champions.

I res més. Des d’aquí felicito al Madrid pel títol de lliga. Guanyant al Camp Nou han demostrat que es mereixen aquesta lliga. Una altra cosa són les formes, però ells el que volien era guanyar. Potser estem felicitant als que han agredit, insultat, robat i denunciat falsament, però els del Barça som així. Ahir no hi va haver cap tangana ni robatori arbitral. Deu ser perquè el que va guanyar no va ser el Barça. Que se’n riguin, o que no s’ho prenguin seriosament, però els del Barça ens ho creiem: som i serem.

 

Llegir més...

Aquesta temporada fa molts i molts mesos que va començar. Hem de tornar fins a l’agost, moment en que el Barça va guanyar els dos primers títols: la SuperCopa d’Espanya i la d’Europa. Mentrestant, l’ídol del madridisme agredia a Tito Vilanova i els aficionat del Bernabeu penjaven la ja cèlebre pancarta de: “Mou, tu dedo nos señala el camino”. Van començar lliga i Champions, i el Barça estava com sempre, dominador i amb bons símptomes. Hi va haver alguna que altra relliscada, però la contundent victòria al camp del Madrid sumada al tercer títol del curs ( el Mundial de Clubs) semblaven calmar els ànims culers, i que tot tornava a la normalitat.

El gener va seguir sent un bon mes pel Barça, ja que va eliminar al Madrid de la Copa del Rei i es va classificar per la final. Malauradament, al gener va començar la davallada a la lliga que es va confirmar definitivament al febrer. Amb problemes de lesions, 10 punts de desavantatge, un Madrid sense fissures i fins i tot un Messi amb problemes de fer gol, s’arribava a la fase decisiva del campionat. Tornava la Champions, i Messi sorprenia al món clavant 5 gols en un partit de vuitens de final de la millor competició del món. El futur millorava, i poc a poc l’optimisme anava tornant als ànims culers.

Va ser el Madrid, però, qui va retornar del tot l’optimisme blaugrana. En només 4 dies va perdre 4 punts i la desavantatge a la lliga era ja només de 6 punts, i amb el clàssic al Camp Nou per jugar-se. De cop, aquella lliga que va estar durant dos mesos perduda tornava a ser possible, i l’equip cada cop jugava millor i donava més símptomes de solidesa. S’elimina al Milan als quarts de final, i encara es retallen dos punts més al Madrid. I així arribem a la setmana actual. En el millor moment de la temporada, el Barça fa un partides al camp del Chelsea, però falla totes les oportunitats que té, i perd. Injust, mala sort, i tot el que vulguis, però això segueix sent un joc. Esport. I de vegades pots perdre.

S’ha dit molt que de 10 partits com aquell, en guanyes 8, n’empates un altre i en perds un. Un 10% de probabilitats, vaja. Em recorda als partits contra el Madrid. Que de 10, només n’han guanyat un i a la pròrroga. Pot passar, això no són matemàtiques. El futbol no és una ciència exacta. Però això la majoria d’aficionats ho saben. I per això saben que el dissabte el Barça té moltes possibilitats de donar un cop gairebé mortal al Madrid. Així com poder remuntar dimarts contra els anglesos.

I que passaria si s’empaten els dos partits? O si es perden? Arribar a la final de la Champions és molt difícil, i molts cops depèn de detalls. Ja vam tenir molts detalls en contra a l’anada, veurem com va la tornada. I contra el Madrid pot passar que no es retalli la diferència a un punt. Com també pot ser que tot i guanyar no s’acabi guanyant la lliga. Últimament els detalls han caigut de la banda del Barça, i ha anat tot molt bé. Em sabrà greu com a tots, però jo no qualificaré la temporada com un desastre passi el que passi. Fins i tot encara que el Madrid guanyi Lliga i Champions. Encara que no crec que passi això últim, la veritat.

No he parlat ni de les malalties d’Abidal ni de Tito Vilanova, ni del que ha significat pel grup. Han sigut cops molt durs, i per descomptat que no és una cosa que passi cada any. Ens hauríem de mirar les coses amb perspectiva, i donar el valor al que ha fet ja aquesta plantilla. Perquè si, sempre els hi podem demanar més. Però exigir, no. No siguem injustos.

Llegir més...

El Madrid, com últimament, no va jugar bé. Va patir inesperadament, es va complicar el partit, i Mourinho i els seus van estar protestant durant tot el partit. I com gairebé sempre, va acabar traient el partit endavant. Remuntant, amb més cor que cap. Amb allò tant espanyol de la “fúria”, el “coraje”, la “casta” i demés adjectius que els veiem molt lluny. Així doncs, el Barça sortia al camp del sorprenent Llevant a 7 punts, i amb la obligació de guanyar per tenir la opció de complicar la lliga al Madrid. I ha costat moltíssim.


El Barça va començar bé, sortint amb molta intensitat i obrint el joc a les bandes. Sortia amb 3 defenses, i amb Pedro i Alexis d’extrems. Reservant a Iniesta, Thiago i Xavi s’encarregaven d’organitzar el joc, amb Cesc de mitja-punta. Al darrere Mascherano i Puyol s’han encarregat de vigilar a l’únic referent ofensiu del Llevant: Koné. Els primers 15 minuts probablement han sigut dels millors del Barça. La mobilitat dels homes d’atac era total, i moltes vegades arribava Thiago com a home més avançat. Ni Thiago, ni Messi, ni Pedro van estar prou encertats, i així s’arribava al minut 23, el minut del gol del Llevant.

El Llevant es va trobar un córner, i en un mal refús de Valdés la pilota impacta a les mans de Busquets, i això a la lliga espanyola es penal. Les tenia enganxades al pit, i no n’ha tret cap benefici, però aquí es penal. Res a dir.


El gol va donar ànims al Llevant, que sense haver fet res en atac es veia per davant en el marcador. A més, el Barça va acusar el cop i no va fer pràcticament res fins el descans, que vindria molt bé pels ànims culers.
Guardiola sorprenia traient a Xavi del camp i donant la oportunitat a Cuenca, que era el que necessitava l’equip. Cuenca es va enganxar a la dreta, a fer d’extrem, i va revolucionar el partit. No se’n va anar cada vegada, no va fer moltes ocasions, però donava sensació de perill constant i obria el camp, creant espais. El millor de la segona part, i creixent cada dia.

Poc a poc el Barça anava tancant més i més al Llevant al seu camp, fins el gol de Messi al minut 65. Una gran paret dins l’àrea amb Alexis permetia a Messi trobar una petita escletxa, i aconseguir per fi marcar el gol que suposava l’empat. Quedaven 25 minuts, i el Barça tenia totes les opcions de victòria encara.

I no va costar gaires minuts. Tot just al minut 72 l’assistent xiulava un penal un pèl rigorós sobre Cuenca, però que si es vol, es pot xiular. No hi ha dubte de que des de Madrid es criticarà moltíssim aquest penal i es justificarà tot amb aquesta acció. Messi no ha fallat, marcant el seu segon gol de la nit, el 41 a la Lliga i el 63 de la temporada. Aquests números semblen insuperables, però la realitat ens diu que cada any millora; fa por de pensar-hi. Si els 27 anys són la edat típica on es diu que el futbolista està al seu màxim nivell, encara ens queden anys per veure’l al màxim.


Els últims minuts van ser de patir, i patir, i patir fins el xiulet de l’àrbitre, que va arribar inexorablement. Ni Valdés ni Alexis van veure targeta, i això significa que d’aquí una setmana podrem veure el millor onze disponible per enfrontar-nos al Madrid. Jo sóc dels que deia i pensava que la Lliga està impossible. Ara, ja m’ho crec tot. Aquest equip m’ho fa creure tot. Primer el Chelsea, després el Madrid, i al final el triplet. I perquè no?

Llegir més...