<strong>La setmana decisiva </strong>

Aquesta temporada fa molts i molts mesos que va començar. Hem de tornar fins a l’agost, moment en que el Barça va guanyar els dos primers títols: la SuperCopa d’Espanya i la d’Europa. Mentrestant, l’ídol del madridisme agredia a Tito Vilanova i els aficionat del Bernabeu penjaven la ja cèlebre pancarta de: “Mou, tu dedo nos señala el camino”. Van començar lliga i Champions, i el Barça estava com sempre, dominador i amb bons símptomes. Hi va haver alguna que altra relliscada, però la contundent victòria al camp del Madrid sumada al tercer títol del curs ( el Mundial de Clubs) semblaven calmar els ànims culers, i que tot tornava a la normalitat.

El gener va seguir sent un bon mes pel Barça, ja que va eliminar al Madrid de la Copa del Rei i es va classificar per la final. Malauradament, al gener va començar la davallada a la lliga que es va confirmar definitivament al febrer. Amb problemes de lesions, 10 punts de desavantatge, un Madrid sense fissures i fins i tot un Messi amb problemes de fer gol, s’arribava a la fase decisiva del campionat. Tornava la Champions, i Messi sorprenia al món clavant 5 gols en un partit de vuitens de final de la millor competició del món. El futur millorava, i poc a poc l’optimisme anava tornant als ànims culers.

Va ser el Madrid, però, qui va retornar del tot l’optimisme blaugrana. En només 4 dies va perdre 4 punts i la desavantatge a la lliga era ja només de 6 punts, i amb el clàssic al Camp Nou per jugar-se. De cop, aquella lliga que va estar durant dos mesos perduda tornava a ser possible, i l’equip cada cop jugava millor i donava més símptomes de solidesa. S’elimina al Milan als quarts de final, i encara es retallen dos punts més al Madrid. I així arribem a la setmana actual. En el millor moment de la temporada, el Barça fa un partides al camp del Chelsea, però falla totes les oportunitats que té, i perd. Injust, mala sort, i tot el que vulguis, però això segueix sent un joc. Esport. I de vegades pots perdre.

S’ha dit molt que de 10 partits com aquell, en guanyes 8, n’empates un altre i en perds un. Un 10% de probabilitats, vaja. Em recorda als partits contra el Madrid. Que de 10, només n’han guanyat un i a la pròrroga. Pot passar, això no són matemàtiques. El futbol no és una ciència exacta. Però això la majoria d’aficionats ho saben. I per això saben que el dissabte el Barça té moltes possibilitats de donar un cop gairebé mortal al Madrid. Així com poder remuntar dimarts contra els anglesos.

I que passaria si s’empaten els dos partits? O si es perden? Arribar a la final de la Champions és molt difícil, i molts cops depèn de detalls. Ja vam tenir molts detalls en contra a l’anada, veurem com va la tornada. I contra el Madrid pot passar que no es retalli la diferència a un punt. Com també pot ser que tot i guanyar no s’acabi guanyant la lliga. Últimament els detalls han caigut de la banda del Barça, i ha anat tot molt bé. Em sabrà greu com a tots, però jo no qualificaré la temporada com un desastre passi el que passi. Fins i tot encara que el Madrid guanyi Lliga i Champions. Encara que no crec que passi això últim, la veritat.

No he parlat ni de les malalties d’Abidal ni de Tito Vilanova, ni del que ha significat pel grup. Han sigut cops molt durs, i per descomptat que no és una cosa que passi cada any. Ens hauríem de mirar les coses amb perspectiva, i donar el valor al que ha fet ja aquesta plantilla. Perquè si, sempre els hi podem demanar més. Però exigir, no. No siguem injustos.