<strong>La tornada de les semifinals</strong>

Vaig esperar al resultat de la segona eliminatòria de la Champions per escriure sobre la eliminació del Barça. Ens agradi o no, és molt diferent pel Barça que el rival pel Chelsea sigui el Bayern o el Madrid. I per sort pel Barça, a la final no hi haurà el Madrid. En un bonic partit, el Madrid va patir massa pel resultat, va pecar de conservador i a la tanda de penals no va estar encertat. 

El barça va viure un malson. Per tercer partit consecutiu, la possessió i les ocasions no es van transformar en el marcador desitjat. Tot i que durant breus moments el Barça ho tenia tot de cara, amb el 2-0 i el Chelsea sense el seu capità. Va ser un moment molt breu, fins que Ramires en el temps afegit (una altra vegada) va marcar el 2-1, i el Chelsea tornava a estar classificat.

La segona part va ser un drama pels aficionats i jugadors blaugranes. Iniesta va fallar una sol al minut 47, Messi va fallar un penal que sentenciava la eliminatòria, un gol anul·lat, un xut al pal a l’últim instant... i el gol de Torres. Si. El jugador que en tota la temporada ha marcat molts pocs gols, va aparèixer ahir per empatar el partit, i sentenciar el Barça. Cada minut, cada passada, cada moment va ser un suplici; veient com no hi havia espais i no es podia fer res. Molt dur de veure, i més de viure.

Com és lògic, tot el madridisme cavernari va aprofitar per atacar al Barça, confirmar el seu canvi de cicle, i proclamar  “La Décima”. No semblava molt prudent, amb la eliminatòria encara per remuntar.

I així arribàvem al partit. Al decisiu Madrid-Bayern. Un partit que abans del quart d’hora el Madrid ja guanyava 2-0, amb dos gols de Cristiano. Cristiano ja era pilota d’or, el Madrid tenia la dècima a tocar, i la felicitat madridista era complerta. Però, incomprensiblement, el Madrid es va tirar enrere i va regalar la pilota al Bayern. El Bayern va agrair el regal i va empatar la eliminatòria encara a la primera part. Els dos equips van disposar de nombroses ocasions, però ningú va ser capaç de marcar, i el partit va anar-se’n a la pròrroga.

A la pròrroga no va passar res de res, i així venia els penals. Nervis i tensió. I pressió enorme. Cristiano Ronaldo falla el primer llançament, i Kaká també. Dues aturades d’Iker Casillas semblen donar encara vida al Madrid, però el llançament de Ramos als núvols deixava a Schweinsteiger la ocasió de marcar i eliminar al Madrid. Bastian no va fallar, i el Bayern passava a la final.

I així, tot i la lliga, el castell de cartes cau. El canvi de cicle només ha durat 3 dies. Messi encara és el millor del món. Hi han dubtes amb Mourinho. Fins i tot Guardiola potser renova. Però el millor, com sempre, és el som i serem.

Al Barça, quan perd, li queda la actitud, els valors i l’estil. Al Madrid, aquest Madrid de Mourinho, no li queda res. Si m’haig de conformar amb això, a mi em val.